Sota aquest títol provocador només s’hi amaga una voluntat de reflexió. En els organismes internacionals hi ha un marcat consens de que la millor mesura contra la pobresa energètica a llarg termini són les mesures d’eficiència energètica. No els falta raó, però i mentrestant?
A vegades les polítiques públiques pateixen un cert biaix fruit de la procedència social i professional de qui les formula. En aquest sentit, parlar de copagament en la sanitat o en certs serveis, de reducció de la despesa domèstica, d’apretar-se el cinturó en general, denota la posició de classe des d’on es formulen aquestes afirmacions; una posició social de qui pot reduir despesa domèstica, de qui pot copagar la sanitat o de qui pot fer renúncies en les seves despeses supèrflues. Amb la pobresa energètica passa una mica el mateix.
La Comissió Europea, l’Agència Internacional de l’Energia o el Departament d’Habitatge de la Generalitat afirmen, no mancats de raó, que l’eficiència energètica és la millor solució a la pobresa energètica a llarg termini. La mirada es centra aquí, en una sola de les tres causes consensuades de la problemàtica.
Qui defensa aquestes posicions ho fan mitjançant càlculs de retorn d’inversió a mitjà i llarg termini, parlen de milers d’euros i de les grans ajudes de l’administració que financen fins el 50% de les obres. Les motivacions són econòmiques, però els principals arguments són d’estalvi energètic, de reducció del consum, d’emissions, de beneficis pel medi ambient, etc. Són valors postmoderns i, com sabem , la postmodernitat, si ha arribat, no ha arribat per tothom. En una societat desigual com la nostra, en tots els graons de la piràmide de Maslow hi ha persones i les que pateixen pobresa energètica són a baix de tot. Actualment amb les polítiques de rehabilitació energètica es produeix un efecte Mateu que fa que qui més se’n beneficia no sigui qui més ho necessita, atesa aquesta visió classe-cèntrica del disseny de les polítiques públiques. La defensa de l’eficiència energètica també rau en el fet de que els factors polítics i de mercat són volàtils i no perduren, però obvien que la pobresa energètica és una problemàtica urgent per qui la pateix. Qui no la pateix pot mirar al llarg termini.
Projectes com el nostre han de permetre aportar dosis de realitat quotidiana als decisors públics, ja que la distància social entre els receptors de les polítiques i qui les dissenya sol ser un dels seus motius de fracàs.
Les persones que atenem en aquest projecte necessiten augmentar de forma urgent el seu consum energètic. No poden estalviar més ni consumir menys. No escalfen l’aigua ni la casa, no usen les vitroceràmiques i viuen a les fosques. Aquestes situacions extremes són fruit de mancances socials greus, de situacions de ruptura que fan impossible plantejar la més mínima inversió en infraestructura i menys esgrimint arguments ambientals. La població més precaritzada es caracteritza per una gran inestabilitat vital: irregularitat en els ingressos, mobilitat residencial, manca d’accés a drets d’habitatge (contractes de lloguer, reclamacions, …), viure al dia. No és plantejable una inversió de milers d’euros amb un retorn d’inversió a 10 anys i que s’ha de fer d’acord amb tots els veïns per milers de persones que avui en dia viuen en unes situacions de precarització alarmants. No li podem demanar a una persona que es dutxa cada dia de l’any amb aigua freda que sigui eficient. Les persones que pateixen pobresa energètica, pateixen altres pobreses i desafiliacions, necessiten solucions imminents i les seves preocupacions són materials i de subsistència. Cal doncs, altres coses.
Allò que veiem en la nostra tasca és que les mesures amb major impacte són les que tenen a veure amb els canvis tarifaris, és a dir, modificacions contractuals ates el desajust existent entre serveis contractats i necessitats, i també la configuració actual del preu. Aquest és un fet, doncs, que es relaciona amb els drets i informació dels consumidors; no és menor, doncs. Aquestes actuacions permeten, precisament, augmentar el consum energètic per garantir un mínim de dignitat i salubritat a les llars.
Recordem que les tres causes consensuades de la pobresa energètica són l’estat dels edificis, el preu de l’energia i els ingressos de la llar. Cal, doncs, actuar en aquests tres fronts i des d’una triple visió de la problemàtica: com a situació, risc i procés.
No podem, doncs, focalitzar els esforços i el discurs cap a les mesures d’eficiència energètica, ja que és com una puntada endavant que ens fa perdre coses més importants mentre correm mirant a enlaire per atrapar la pilota. El discurs monofactorial de l’eficiència energètica permet també fer front a aquesta problemàtica sense qüestionar el model ni les estructures socials. No és casual que les llars en pitjor situació d’habitabilitat estiguin habitades per persones en situació d’exclusió i, per tant, pobresa energètica.
Abans cal solucionar altres coses de caire més estructural i relacionat directament amb els drets de ciutadania i el model energètic, sinó correm el risc d’avançar constantment cap a una solució que mai arriba. Podem tenir una configuració de preu com la que tenim, que ens obliga a pagar encara que no consumim gens? Podem mantenir la provisió d’un bé com l’energia en el mercat? Podem permetre les situacions d’abús i desinformació en el mercat energètic?
No hi pot haver solució a un problema com aquest sense qüestionar el model social sota el qual es produeix, es distribueix i es proveeix l’energia.
[…] Més de 3 milions de catalans i catalanes no poden fer front a despeses imprevistes, això significa que no podran pagar una factura excepcionalment alta, la reparació d’algun aparell espatllat o la renovació dels electrodomèstics per uns de més eficients. Tampoc podran encarar reformes a la llar que en millorin l’eficiència, ni tant sols si l’administració en financia una part, com apuntàvem en aquest post. […]