La afirmació del títol pot sorprendre, ja que, és cert, que no hi ha cap eina política específica que protegeixi a la població de la pobresa energètica. Però, no obstant això, en un pla més general, si ens fixem en la Constitució espanyola, ens trobem tres d’articles que, encara no ser explícits en aquest àmbit (de la pobresa energètica), sí que haurien de protegir a la ciutadania davant d’aquest abús per part de les companyies privades.
El primer article al que faré referència és el 128. En el primer punt de l’article (128.1) se’ns explicita que qualsevol forma de riquesa, sigui quin sigui, el seu titular ha d’estar al servei de l’interès general1. El segon punt (128.2) d’aquest article ens diu que la iniciativa pública pot participar en l’activitat econòmica i que es podrà reservar al sector públic recursos o serveis essencials2, especialment en cas de monopoli i, així mateix, també podran acordar la intervenció d’empreses quan l’interès general es vegi afectat.
Com podem contemplar, en la realitat no es compleix en absolut. L’energia, com a forma de riquesa, hauria d’estar subordinada a l’interès general. En canvi, les companyies energètiques fan cas omís a l’interès general, ja que no es preocupen de que l’energia pugui ser accessible a tota la població, sinó que només es preocupen de fer negoci, es a dir, només es preocupen dels seus interessos particulars. Per altra banda, observem que el mercat de l’energia es gairebé un monopoli, dominat per un número reduït d’empreses. Davant aquesta situació d’abús per part de les companyies, el govern romana impassible i immòbil, quan hauria d’intervenir. Sembla ser que el govern no considera la energia un recurs essencial (quan en realitat ho és, com podem veure a baix, en la seva definició). Però, en canvi, quan tanca un banc, si que s’ha d’intervenir immediatament perquè, segons els nostres mandataris, afecta a la majoria de la població, a l’interès general. Això és totalment fals, ja que si un banc tanca, totes les persones que tenien calers en aquesta entitat poden recuperar fins a 100.000 euros (si una persona té una quantitat inferior o igual a 100.000€ en la entitat, recuperarà tots els diners). Per tant les persones que surten perjudicades són les que guarden més d’aquesta quantitat, que, per descomptat, no és la gran majoria de la població.
El segon article que demostra que l’actual situació de pobresa energètica és il·legal és el número 51. Aquest article afirma, per una banda, que els poders públics protegiran la seguretat, salut i els interessos econòmics dels consumidors. Per altra banda, aquest ens explicita que els poders públics promouran informació i educació als consumidors i usuaris, a part de fomentar organitzacions de consumidors a les quals escoltaran les qüestions que afectin a aquests.
Una altra vegada, comprovem que en la realitat no es compleix la carta magna espanyola. En teoria han de protegir els nostres interessos econòmics, els dels consumidor, quan fan tot el contrari, protegeixen i afavoreixen els interessos de les poques però colossals companyies elèctriques. Després, tampoc rebem informació o educació (que és nul·la o molt insuficient a través de paperets minúsculs de només de dos fulls) sobre el tema energètic, ja sigui com funcionen les factures, els electrodomèstics més eficients, el mercat elèctric, etc. D’això se n’ocupa el tercer sector (ONG), com és el cas del Fuel Poverty Group, que imparteix uns cursos o ajuda a les persones més desfavorides per reduir el preu de les seves factures. Per últim contemplem que tant la Generalitat com l’Estat espanyol fan cas omís a les queixes de les organitzacions de consumidors, quan, a part d’escoltar-les, haurien i prendre mesures.
Pel que fa a l’últim article que comentaré, encara que pertany a un àmbit totalment diferent, com és el de la construcció i l’habitatge, si que es podria afegir aquí. L’article 47 ens explicita en un primer punt, específicament que “tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat
L’incompliment d’aquests tres articles per part de l’Estat afecta a tres àmbits claus de la pobresa energètica: (1) el preu de l’energia, (2) la informació/educació o coneixement de la gent en aquesta temàtica i (3) les condicions de l’habitatge. Al fer cas omís d’aquests tres, s’està permetent:
(a) El monopoli i l’incompliment de l’interès general i, conseqüentment, l’encariment de l’energia. Observant la situació econòmica i laboral d’Espanya i Catalunya (atur elevat, sous miserables, etc.), no és difícil imaginar que un elevat tant per cent de població patirà pobresa energètica: dificultats per pagar o tallaments, entre altres situacions.
(b) La desinformació i desconeixement de l’energia: factures, potència, tarifes, etc. Com a resultat, ens trobem un munt de gent que paga més del que hauria de pagar degut a diverses causes: no té el bo social o la potència no s’adequa al tipus de llar, etc. Conseqüentment, cada vegada més, s’agreugen les dificultats en pagar els subministraments o més tallaments, es a dir, més població que pateix pobresa energètica.
(c) Els habitatges en pèssimes condicions. No podem permetre que encara hi visqui gent en edificis amb goteres, humitats, poc aïllants o en pitjors condicions (malauradament són la majoria a Espanya). Aquests no poden ser considerats dignes i adequats. Aquestes condicions causen més sensació de fred, el pis triga més en escalfar-se i es manté menys temps la calor. El resultat d’això és l’augment del preu dels subministraments (degut a l’augment del consum) i, per tant, més pobresa energètica.
Per acabar, podem concloure afirmant que la situació de pobresa energètica a l’Estat Espanyol és il·legal o inconstitucional. Si els dirigents espanyols es prenen tant seriosament la seva “sagrada” carta magna (com és en el cas de la consulta catalana o el referèndum monarquia/república), haurien de complir tots els seus articles4.
___________________________________________________________________________________________________
1 Encara ser un concepte bastant abstracte, per interès general entenem que és el que beneficia o el que vol la majoria de la ciutadania. Es a dir, depèn de la voluntat general que, al mateix temps, en un règim democràtic, depèn del joc de les majories (Rousseau).
2 El concepte de recurs o servei essencial no es tracta (només) de recursos o serveis necessaris per la supervivència individual, sinó també recursos o serveis que es fan indispensables en el context de la nostra societat, segons les característiques i les circumstàncies tecnològiques de la nostra època. No hi ha una llista tancada d’un número concret de recursos i serveis específics, sinó que es va deixar obert. S’ha de distingir també dels serveis essencials en el sentit de les llibertats (com el dret a vaga), ja que en aquest article 128 es refereix a activitats industrials o mercantils de les que deriven prestacions vitals per la vida en comunitat.
3És cert que la Constitució i aquesta normativa es van aprovar, més o menys, al mateix temps (1978 i 1980 respectivament). Encara així, no és excusa de la dolenta situació del parc immobiliari, ja que des de l’aprovació de la normativa i la Constitució han transcorregut 34 anys, temps més que suficient per haver reformat la major part dels habitatges.
4 Excepte l’article 135, que es va afegir al setembre del 2011 a causa de la pressió d’Alemanya (bancs alemanys) per complir el pagament del deute. Aquest imposa uns límits de despesa per part de l’Estat que no es poden superar per complir el pagament del deute. Per tant sotmet a molts articles que fan referència als nostres drets (treball, habitatge, salut, educació, etc.) al pagament del deute. Aquest article no es pot complir, en primer lloc, (1) perquè no ho va votar la població, ho van aprovar per majoria absoluta PSOE i PP. Qualsevol reforma de la Constitució s’ha de sotmetre a consulta popular, ja que no es una llei qualsevol, és la norma suprema; les constitucions, si per alguna cosa es caracteritzen, és per la participació ciutadana (ja sigui votant, redactant, etc.). Per aquest motiu són pròpies dels països “democràtics”. En segon lloc (2), no podem obeir a aquest perquè gran part del deute és il·legítim, causat per la mala gestió de la banca privada.
