La subhasta per la compra col·lectiva de l’OCU ha donat com a guanyadores dos empreses de l’oligopoli energètic. La rebaixa de preu pels consumidors es podria recolzar sobre la resta de clients d’aquestes empreses
Primer de tot cal explicar què és la compra col·lectiva: l’OCU, en aquest cas, organitza un grup de gent que voluntàriament s’hi han adherit per tal de comprar de cop l’energia a uns preus més baixos. Amb tants clients de cop, les empreses poden oferir uns preus més baixos, durant, almenys, un any. La clau és el poder de negociació que dóna el fet de ser un col·lectiu que contracta de forma massiva un servei. Podeu veure més informació aquí.
L’any passat va guanyar l’empresa HolaLuz amb un grup de compra d’unes 27.000 persones. Aquest segon any, n’hi ha unes 107.000. L’any anterior va guanya la subhasta una petita comercialitzadora que garanteix el 100% d’energia verda i que practica un tracte amb els clients d’una forma més propera, respectuosa i transparent. Enguany no s’hi han presentat i valorarem perquè més endavant.
Aquest any, però, molta gent s’ha posat les mans al cap al saber que l’OCU ha declarat guanyadores de la subhasta a dues grans empreses que formen part de l’oligopoli, E.ON i Gas Natural. Ja vam explicar en aquest post quina és la responsabilitat de les grans empreses en la pobresa energètica i el seu paper en la configuració d’un mercat opac i gens democràtic.
Els criteris de selecció de les empreses guanyadores han estat simples: el millor preu per als usuaris adscrits a la subhasta.
Al meu parer, del tot insuficient. La problemàtica energètica a l’estat espanyol no és només una qüestió de preu. De fet, els preus més cars de l’Europa continental són l’indicatiu d’unes situacions de privilegi i asimetria de poders enormes. La problemàtica amb les grans empreses no és només de preu, és de tracte amb els clients, d’abús de posició dominant, de tècniques comercials immorals, d’incidència en el poder polític per legislar al seu favor, de salaris i dividends exorbitants, de manipulació de preus, entre altres.
Allò que els consumidors tenim dret de gaudir és d’un sector energètic transparent i democràtic, d’unes empreses que ens tractin amb respecte i que siguin honestes. No només necessitem pagar menys. De fet, els estalvis mitjans de la subhasta són d’entre 20 i 40€, un import que, en el meu cas, no em compensa el fet de donar negoci a aquestes empreses.
Altres empreses, com Som Energia, que eren presents a la subhasta, presenten uns principis organitzatius, ètics i morals que són, precisament, els que haurien d’imperar en un mercat estratègic com aquest que comercialitza un recurs bàsic per al desenvolupament d’una vida digna en la nostra societat. Al meu parer, era més important donar un missatge clar a les grans empreses que els consumidors volen un altre tipus de relacions comercials, tant amb les seves empreses com d’aquestes amb el poder. Ara, el missatge que està arribant és que només importa el preu, res més. I no és així, o no hauria de ser així.
El missatge en clau de valors és que les persones només valorem el criteri econòmic i no donem importància a res més. Són molts els exemples que els efectes del low cost són molt pitjors a llarg termini que no pas el petit estalvi immediat, o que sempre acaben repercutint en algú, encara que no sigui el consumidor directe. Com a societat, cal que valorem altres coses i, precisament, el preu hauria de ser una de les darreres. No fer-ho així ens ha portat a la situació de col·lapse social i ambiental actual.
Observem ara perquè HolaLuz no s’hi ha presentat
Segons ells, han rebutjat presentar-s’hi aquest any perquè les condicions de preu eren inacceptables per ells. L’any anterior, HolaLuz va igualar el preu de la subhasta a tots els seus clients, sense fer distincions entre qui s’hi havia adherit i qui no. Al no poder-ho fer enguany, han decidit no presentar-s’hi.
Allò greu, al meu parer, són els arguments que l’OCU, sempre segons HolaLuz, els va donar per intentar-los convèncer: cobrar preus majors a altres clients o vendre productes addicionals de manteniment.
Vendre productes addicionals de manteniment és una de les situacions que ens trobem en els punts informatius. Persones de baixos ingressos que paguen més d’un terç de la factura en serveis addicionals que no necessiten, que no han demanat i que els hi ha col·locat un comercial agressiu aprofitant-se de la seva bona fe. Sempre diem que en el cas de l’electricitat no cal cap servei addicional. L’OCU, de ser així, promociona una mala pràctica que causa greus problemes a moltes llars.
Cobrar més a altres clients causa un greuge comparatiu entre clients d’un mateix servei. Algú paga més que un altre pel mateix servei: una altra mala pràctica empresarial. A més es donaria la situació que uns clients estan finançant les factures dels altres. La bona pensada de l’OCU l’acabaran pagant la resta de clients de les empreses guanyadores. No deixa de ser paradoxal que una organització de consumidors busqui beneficis pels seus associats a costelles de causar un perjudici a altres consumidors que simplement no s’han apuntat a la subhasta.
Caldrà veure ara quants dels 107.000 inscrits acaben contractant efectivament amb Gas Natural i E.ON i caldrà veure una valoració d’aquest any que ara comença.
A la tercera subhasta caldria incorporar-hi altres criteris, les tant ansiades clàusules socials.
