Ahir al Parlament es va emprar molt la pobresa energètica com una arma que polítics de diferents partits es llençaven pel cap. Quan un polític li etziba a un altre un cop de pobresa energètica, en realitat està utilitzant a milers de llars catalanes com una simple eina, una pedra que es llença com en els més primitius combats. Quan ahir parlaven de pobresa energètica a molta gent els xiulaven les orelles a les seves cases, però més enllà de la sensació molesta del xiulet auditiu, continuaven passant fred o esperant el moment fatídic en que ja no pots obrir cap llum, no pots escalfar aigua, no pots cuinar.
La pobresa energètica ahir, com tantes altres vegades, s’anomenava per atacar a rivals polítics, no per mirar de posar-hi solució. Els pobres no es poden defensar. Els pobres són pobres, en la ment de molts, són culpables, ciutadans de segona. No és només la justícia que afavoreix als rics, és el sistema sencer. La justícia institució i la justícia concepte.
Ahir es barrejaven estructures d’estat amb pobresa energètica. Ahir es demanava usar els diners de la Hisenda pròpia per acabar amb la pobresa energètica de 875 llars catalanes. Els càlculs, sempre aproximats, ens indiquen que hi deu haver més de 100.000 llars en situació de pobresa energètica i unes 300.000 en la corda fluixa. En aquest post podeu trobar xifres que ens donen una idea possible de la magnitud del problema.
No es tracta només de persones sense ingressos, sinó d’edificis deficients i de preus altíssims de l’energia. Quan una llar paga de mitjana 79€ al mes en electricitat i en cobra 400€ (com passa en gairebé la meitat de les llars en atur), no és pobresa energètica? Com ho fan aquestes llars que destinen el 20% dels ingressos només a electricitat? Fàcil, passant fred. I si la llar no cobra absolutament res com passa en més de 100.000 llars catalanes? Doncs patiran pobresa energètica i totes les pobreses que se us puguin acudir.
Ara bé, si destinem els recursos de les estructures d’estat a “acabar amb la pobresa energètica” de 875 llars, què estem dient? Doncs en realitat estem dient que hem de destinar aquests recursos a garantir que les elèctriques cobraran aquestes factures. No s’acaba amb el problema, només s’escombra cap a sota l’estora amb diners de tots. Entre tots, garantim el cobrament de les elèctriques. I elles que fan? En el millor dels casos, et permeten pagar en còmodes terminis. I la pobresa energètica? Segueix allà. Molts diuen que les empreses energètiques no són responsables de la pobresa energètica, en aquest post en parlem, és interessant.
També es va dir ahir que no hi ha llars catalanes a qui se li talli la llum ni que passin fred. Avui les entitats més properes al problema han donat bona fe de que això no és així. Els companys de l’Aliança contra la pobresa energètica han donat noms de persones que avui tenen la llum tallada, nosaltres també en coneixem. Però coneixem moltes més persones que pateixen fred a casa seva. No fresca de la que necessita una rebequeta. Fred amb totes les lletres, fred de no poder encendre cap aparell que generi escalfor, fred de no poder-se dutxar mai amb aigua calenta, fred de tenir unes llars del tot ineficients en termes energètics. Persones que prefereixen pagar les factures abans que tenir un cert confort a casa. Persones responsables i dignes que ara són del tot invisibles per un govern que les amaga i les nega. Gent que compra fogonets per no cuinar amb la cuina elèctrica. Pares que guarden l’escassa aigua calenta per als seus fills. Persones que demanen aliments a Càritas o Creu Roja abans de deixar de pagar una factura. Mostres d’extrema dignitat en els barris més desafavorits de Catalunya. Això passa aquí, avui. Aquesta gent està patint conseqüències (i aquí) en la seva salut física i mental, sobretot les persones grans i els nens. Com a societat, ens ho podem permetre?
No és banal ni gratuït que els bancs d’aliments demanin llegums cuites als seus donants, ja que coure llegums suposa una despesa energètica a voltes inassequible.
Veient l’espectacle d’ahir al parlament, els atacs amb pobres com a munició, cal preguntar-nos quina és l’esperança de solucionar un problema que neguen aquells que haurien de fer-hi alguna cosa.
La pobresa energètica, com l’exclusió social no són pedres que es puguin llençar, no són temes a treure en campanya electoral. Són persones amb noms i cognoms que es troben en situacions desesperades i no és per culpa seva. Si no hi posem solucions efectives, com a mínim, no ens tirem els pobres pel cap.
