Vaig viure aquesta experiència amb un superequip: la Clara i l’Àngel, voluntaris d’ABD, i la Marta, d’Ecoserveis. Havia fet alguns tallers de factures abans, però aquest era el meu primer Punt d’Informació. Em permetreu, doncs, que ho expliqui amb una mica més de vehemència de la que és habitual en mí.
Ja hi som a l’Associació de Veïns de Ciutat Meridiana, poc abans de les sis. Ens espera un noi, el Víctor. Porta una factura de l’electricitat de més de 140 euros. “Visc sol, abans encara perquè també hi havia la meva germana. Surto de casa ben d’hora i no torno fins a l’hora de sopar. No puc gastar tant”.
Li revisem la factura: la penalització per haver-li tornat el servei d’electricitat justifica una part de l’import d’aquella factura. L’altra part es una mica més misteriosa: el Víctor no cuina amb electricitat, diu que mira “una estona” la tele abans d’anar a dormir i aquest hivern no ha posat la calefacció. Això sí, el seu sistema per escalfar la casa és una estufa de resistència: l’antieficiència. Això li advertim.
La potència contractada és correcta. Jo, en la meva inèxperiència, dono per fet que li estan robant la llum, que li han punxat. La Marta em fa pensar una mica més i pregunta al Víctor com escalfa l’aigua per rentar-se. “Tinc un termo”. Aquí està: un termo probablement massa gran per a les seves necessitats, que gasta tot el dia. I que suposa un consum i una despesa molt importants. I per tant, que fa apujar l’import de la factura. Un termo al que convé també baixar-li la temperatura del termostat. També l’ajudarà a estalviar energia i diners.
La primera recomanació que li fem és acollir-se al bo social i demanar la tarifa de Discriminació Horària. Els seus hàbits de consum d’electricitat li seran molt beneficiosos.
I amics, ara comença la súperaventura.
El Víctor té un contracte amb una empresa comercialitzadora que NO contempla l’abonament social. Cal canviar-se a una de les cinc que sí que ho fan i per això, primer, ha de veure si el seu contracte té cap mena de permanència. Així ens adonem també que li han encolomat una assegurança d’uns cinc euros mensuals, si no recordo malament. De mica en mica s’omple la pica.
Primer entrebanc que el Víctor resol amb relativa rapidesa i tot sol: assegurar-se de que el seu contracte no té permanència. Al menys a mí, m’engresca tant aquest primer pas que m’inunda l’eufòria i penso que a partir d’ara, la resta de coses serà bufar i fer ampolles.
Innocent de mí.
El Víctor truca per fer el canvi d’empresa i aquí comença el “li passo”, “li poso musiqueta”, “aquí no és” i finalment, li pengen el telèfon. L’equip de suport comença també a fer trucades, primer una, després l’altre, després una altra, aconseguim parlar amb un interlocutor humà però també hi ha sobtades interrupcions de la comunicació o esperes incomprensibles. Ni la Marta ni jo aconseguim el nostre objectiu ( jo ho admeto: em vaig rendir ràpidament)
Finalment, l’Àngel, en una demostració de paciència i sabiduria infinites, aconsegueix fer el canvi de companyia.
Marxem d’allà esperançats. Durant una breu estona assistim a l’assemblea de veïns que s’estava fent en una sala contigua a la nostra i en què la “solució” als desnonaments era el principal tema de discussió. Personalment, aquests cinc minuts d’entrar en el món real m’omplen de desesperació. A mesura que enfilem cap a l’estació de tren l’Àngel va donant-hi voltes: “si som més, si hi pugem més sovint, ajudarem a més gent. Tinc la sensació de que com més ens coneguin, més hi confiaran”. I decidim impulsar un grup nombrós de gent que pugui venir un cop a la setmana.
Animeu-vos!
